Núria Picas va repassar les seves vivències esportives i personals en l'entrevista que va oferir al cicle Pessics de Vida

La corredora d’ultratrails va cloure el cicle d'entrevistes d'aquest curs, que organitza l'Ajuntament de Manresa i la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes

 

imagen

L’esportista Núria Picas va cloure ahir al Centre Cultural El Casino el cicle Pessics de Vida amb una entrevista en la què va repassar aspectes de la seva vida personal i esportiva de la mà del periodista esportiu, Xavier Prunés.

 

Núria Picas va començar la xerrada recordant les primeres sortides a escalar Montserrat, amb els seus pares, quan es posava els “peus de gat” amb un gruix de paper de diari perquè li anaven grans.

 

Ja de petita, deia una Núria Picas mig emocionada, mirava les diapositives (tant projectades en pantalla com directament a contrallum) de les ascensions que els seus pares havien fet a l'Atles, i recordava també quan, encara una nena, obria “l'armari dels tresors”, que era com ella anomenava l'armari on el seu pare hi guardava cordes, mosquetons i altres utensilis per a l'escalada.

 

De la seva joventut va recordar com cap dels seus companys de classe entenia la seva passió per l'escalada, i va explicar el seu accident mentre pujava una via ferrada a Montserrat, que li va trencar l'astràgal del peu esquerre. Aquesta lesió la va tenir set anys amb molt dolor.

 

Bombera a l”’Empordanet”

 

En aquest temps, Picas va renunciar a la seva plaça de mossa d'esquadra i va preparar-se al 100% per ser bombera. Va passar-ne les oposicions, tenint com a primera destinació Ullastret, a “l’Empordanet” (o Baix Empordà). Allà va enyorar de seguida la muntanya.

 

Per això, un dia que va anar a entrenar a la zona de Berga, va veure que allà era “on volia viure”, perquè per ella “és un gimnàs a l'aire lliure: allà surto de casa” i, sense haver-se de desplaçar amb cotxe, “de seguida vaig al Rasos de Peguera i a Queralt”, mentre que, vivint a Manresa, per anar a Montserrat “són 20 minuts de cotxe”. Per això no és estrany que digués que “moltes vegades vaig al Pedraforca i el faig tres vegades”.

 

Mare de bessones

 

La seva maternitat de bessonada va tenir-la apartada uns mesos de les curses, però “quan van anar a la guarderia i vaig poder descansar a les nits” va tornar a dedicar-s'hi plenament.

 

Reconeix que “a nivell mundial som pocs els que podem viure de les curses de muntanya”, i va esmentar els noms de cinc homes (entre els quals Kilian Jornet) i de quatre dones.

 

Sobre les curses i ultratrails de 80 quilòmetres, com la Cavalls del Vent, Núria Picas va dir que s'ha de “saber quan toca córrer i quan no toca córrer. Quan no toca córrer és al començament”, i reconeixia que “he anat a córrer ultratrails disputant-me la cursa a l'esprint final”. Entre entrenaments i curses, el calçat esportiu “em dura uns dos mesos”.

 

Va comentar que només ha vist un cas de possible dopatge, perquè les curses de muntanya no són un esport olímpic i no es guanyen diners, però que les autoritats esportives igualment són molt estrictes i cada dia ha de donar una localització perquè, de tant en tant, els fan anàlisis per sorpresa. Això, reconeix Picas, “és bo i dolent: bo, perquè és senyal que estàs a dalt de tot, però dolent perquè els inspectors estan allà, a un metre, mirant-te com orines”.

 

El terratrèmol del Nepal la va enganxar al camp base

 

De la seva expedició per pujar al Makalu, que es va truncar quan el 25 d'abril hi va haver el gran terratrèmol al Nepal, va comentar que la va fer perquè mai ha pujat a un cim de més de 8.000 metres d'alçada i perquè Ferran Latorre, el seu company en l'expedició, li va dir que tenien “un 80% de possibilitats de fer el cim”.

 

Malgrat la desgràcia en pèrdues humanes i materials, ella considera que ha tingut bona sort, perquè el terratrèmol els va enganxar al camp base, quan inicialment aquell dia havien d'haver estat ascendint cap al camp 1, com ho estaven fent dos escaladors que “estan vius de miracle”. Tot i així, espera poder-hi tornar “l'any que ve”.

 

Primer es va pensar que havia estat “un fenomen local”, i es va adonar de la importància del terratrèmol quan, en obrir el telèfon mòbil, es va trobar més de 150 missatges de Whatsapp, de familiars i amics, demanant-li que donés senyals de vida.

 

De la seva estada posterior a la capital del Nepal, Katmandú, Picas va comentar que no està tan malament com sembla i com s'ha dit en diversos mitjans, i que la situació és molt pitjor en zones rurals. Per ajudar la gent del Nepal, ja des de Catalunya, està donant suport a la venda de les polseres solidàries Namaste, de la Fundació de Muntanyencs per l'Himàlaia.

 

L’entrevista a Núria Picas va tancar ahir el cicle Pessics de Vida d’aquest curs, que ha estat organitzat per la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes i l’Ajuntament de Manresa. Enguany hi han participat personalitats rellevants del país com Salvador Giner, Montserrat Tura, Jaume Barberà, Vicenç Villatoro, Montserrat Carulla, Pere-Joan Cardona, Jorge Wagensberg i el Lama Thubten Wangchen.

Documents relacionats

  • imagen