Bona nit,
En primer lloc agrair l’exposició sobre els fets del 1714 que ens ha permès fer memòria d’aquells moments tan negatius i tan decisius per a Manresa i per a Catalunya des de l’autoritat que té l’historiador navarclí Francesc Serra. Uns moments que hem de tenir molt presents avui, la vigília de la commemoració d’una Diada que ens permetrà commemorar aquella derrota però, al mateix temps, expressar la nostra esperança i la nostra il·lusió per una victòria que -300 anys després- permeti al nostre país decidir el seu futur.
Hem de sumar forces, hem d’actuar junts, hem de fer front als atacs externs que intenten frenar la voluntat majoritària dels catalans de poder decidir el seu futur. Però no ens podem permetre el luxe de fer-nos mal nosaltres mateixos i oferir arguments a aquells que volen que fracassi el procés.
I ho hem de fer sense perdre la voluntat de transparència i de regeneració democràtica, perquè aquestes han de ser les bases sobre les quals hem de poder exercir el nostre dret a decidir com a poble i com a nació. Haurem de ser capaços –amb la nostra actuació- de millorar el concepte que la nostra societat té dels servidors públics i d’establir uns límits i uns controls ben clars a la seva capacitat de maniobra per garantir l’honestedat i la transparència de la seva gestió.
Unes exigències que haurien de ser compatibles amb un reconeixement públic de la importància de la feina que fem aquests servidors públics, de la feina que fem els polítics, amb una recuperació del valor de la Política -amb majúscules. Ara més que mai, quan vivim un període tan transcendental de la nostra història, hem de ser capaços de diferenciar clarament els errors i les omissions del passat amb les actituds, els valors i el tarannà dialogant i cívic del present, que hem de projectar al nostre futur.
Aquest present ja no és només dels polítics. A Catalunya hi ha una àmplia majoria social, rica i diversa, que impulsa el país cap a una nova realitat, que reclama un nou consens polític i els polítics tenim l’obligació d’escoltar-la i transformar aquesta voluntat de canvi en accions concretes i decisions clares i fermes. No és l’hora de dubtar.
Hem d’escoltar el carrer i actuar en conseqüència. Encara que hi hagin fets de certa magnitud que ens puguin inquietar o deixar-nos una mica descol·locats, hem de confiar en què la societat catalana serà capaç de trobar la resposta adequada per tirar endavant malgrat aquestes dificultats. El procés no depèn d’un polític o d’un partit, depèn de la gent, perquè neix de la ciutadania i és la força de la ciutadania la que ens empeny.
Els polítics som conscients que la societat actual rebutja els lideratges carismàtics i els personalismes, i que manté una actitud vigilant i mira amb lupa cada una de les nostres actuacions. Per tant, hem de fer les coses millor que no es feien fins ara. Alguns ho podem fer per convenciment personal. D’altres potser perquè no tenen més remei. Sigui quina sigui la motivació, el més important és que qui surt guanyant és la societat i el país. I com més implicació hi hagi per part de la ciutadania, millor serà el nostre país, més just i més humà.
Permeteu-me recordar el llibre “Ètica i educació per a governants”, publicat ara per una editorial manresana però que va ser escrit al voltant de l’any 750 per Ibn Almuqaffa, un dels fundadors de la prosa literària en àrab clàssic, que deia el següent: “al llarg de la vida dues coses són imprescindibles: la cerca persistent de la legitimitat dels nostres actes i la valoració correcta d’allò que és realment important, sense deixar-se enganyar per les aparences o les urgències del moment”.
La nostra responsabilitat ara és estar al costat del poble, units, pensant que estem legitimats per tirar endavant i que el que és veritablement important és donar l’impuls necessari al procés que està en marxa.
Només podrem seguir avançant cap a la cruïlla del 9 de novembre passant per aquesta Diada tan especial, la del Tricentenari, en la que esperem que Catalunya doni una nova lliçó de reivindicació pacífica –amb concòrdia i civisme - per organitzar la mobilització social més gran de la història, i pugui fer arribar així al món el clam ferm i rotund de la nostra aspiració a poder tenir dret a decidir el nostre futur.
Així podrem respondre a la voluntat d’un poble i complirem amb el deute moral que, com deia Francesc Serra, tenim amb els catalans del 1714, defensant la nostra llibertat i la nostra dignitat.
Moltes gràcies. Visca Manresa! i Visca Catalunya!