Pregó institucional de la Festa Major de Manresa 2021 a càrrec d’Itziar González Virós

Estimat alcalde de Manresa, Marc Aloy, benvolgudes regidores i regidors, al­tres autoritats i persones convidades i molt especialment, ben trobades les manresanes i els manresans que celebreu la Festa Major.

Avui la persona convidada a expressar, en nom del vostre Ajuntament, la invitació a viure i celebrar la Festa Major és una dona de la Ciutat Vella de Barcelona, una ciutatvellenca i, per tant, en certa mesura, una forastera. En aquests moments solemnes d’inici de Festa Major, quin gest generós el vos­tre, i quin honor per a mi poder parlar i vibrar al vostre costat com una manresana més!

Em sembla rellevant el fet de parlar com a forastera i, tot i així, fer-ho amb una emoció intensa i un gran reconeixement a aquesta ciutat. Com si la sageta d’un amoret alat ens arribés al cor, a vegades un lloc en un sol instant et deixa em­badalit. Per això, des que em va trucar el vostre alcalde, he regirat el bagul de la meva memòria geogràfica per retrobar vivències i impressions dels viatges a Manresa que he fet al llarg dels anys!

Com fan tots els forasters que es vulguin reivindicar com a tals, recordo i puc descriure amb gran detall la meva primera arribada en tren fins a Manresa. Com no evocar el petit sotrac del tren quan torça la trajectòria passat Castell­galí i s’allunya del riu Llobregat! De sobte, les vies s’arrapen al meandre del Cardener i se t’enduen riu amunt per, després d’un darrer revolt, encarar-te al prosceni de la ciutat: el teló petri d’un congost coronat per l’arquitectura de la Seu.


No vull deixar de reconèixer com és d’impressionant aquest efecte teatral que sorprèn els viatgers només d’arribar a la vostra ciutat. Encara no s’ha apaiva­gat la vibració de la imatge del massís de Montserrat en el fons de la retina, que ja se superposen i s’empelten amb les agulles arrodonides de la muntanya les de les arcades i contraforts de la col·legiata.

Potser perquè vaig triar l’ofici d’arquitecta i formo part del seguici d’encisats davant el talent constructiu de la natura, aquesta visió és una de les que més destaca sobre les altres que recordo de Manresa. Per això tampoc no puc pas­sar per alt el fet que avui, a causa de la pandèmia, llegeixo aquest pregó en un espai tan singular com és aquest teatre Conservatori i no pas on ho feu tradi­cionalment, que és al Saló de Sessions del vostre Ajuntament.

Un teatre salvat dues vegades de l’enderroc, el 1936 i el 2014, per votació po­pular. No trobeu que és del tot un encert inesperat que les restriccions actuals ens hagin permès poder convidar a la Festa Major des d’un espai concebut precisament per això? Un espai dissenyat per a la festa i les activitats socials? Un espai que, juntament amb el teatre Kursaal, acull activitats culturals. Kur­saal és una paraula alemanya que vol dir “cura” (Kur) i “sala o saló” (Saal). Es tracta d’un espai que apareix en els balnearis del segle XIX centreeuropeus com a “espai per a la cura”. Un lloc la finalitat del qual era acollir, acompanyar i fer sentir a gust els que s’hi estaven. Tenia un sumptuós hall d’entrada, una sala de ball, una sala de teatre, diferents sales de concerts, sales de joc i res­taurant. Era, per tant, el centre de la vida social. I no és això el que fa la Festa Major precisament amb els carrers i places de la ciutat? No les converteix al llarg dels dies de festa en espais per a ballar, trobar-se i acompanyar-se, com­partir i cuidar-se els uns als altres?

Deixeu-me aprofitar, ja que estem en un teatre, per explicar-vos en aquest pregó quina és, al meu mode de veure, la diferència entre teatre i l’espectacle i la festa i la vida.

He començat descrivint-vos precisament l’efecte espectacular de com es mos­tra la vostra ciutat des de dalt del congost retallat pel riu Cardener. Aquesta visió, per més preciosa i imponent que pugui semblar, no té res a envejar a la satisfacció i plaer que genera el poder capbussar-se i deixar-se endur pel torrent de sensacions i xocs dels cossos dels correfocs i correaigües de la Festa Major. En el primer cas, ens mirem la ciutat des de fora i amb un únic punt de vista. Les diferents persones que mirarem la Seu des del tren tindrem totes la mateixa visió. El retall de la finestreta del tren farà de boca del teatre i ens uniformarà la mirada i la impressió que tinguem de la ciutat. En canvi, si ens endinsem en els carrers i places de la ciutat i ens sumem a la Festa Major, totes estarem potser en el mateix indret, però de ben segur no veurem ni viurem el mateix.

I aquesta es la qualitat espacial única i genuïna de les festes! Estem juntes en un mateix lloc i, en canvi, les nostres percepcions són diverses i complemen­tàries. O penseu que viu la festa igual un nan que un gegant? Un timbaler que un cavaller? I no té els braços alçats l’herald, que sosté l’estendard, i abaixats el macer?

Tampoc és igual veure esclatar el castell de focs al Parc de l’Agulla que mirar la pluja d’estels per Sant Llorenç! El primer ve de baix i s’enlaira per obrir-se en forma de palmera abans no retornen les guspires i encenalls de nou fins a nosaltres. La segona ve de dalt a baix i difumina la seva trajectòria en la nit. El primer és sorollós, acolorit i vibrant. La segona és silenciosa i amb esparses pampallugues brillants.

Per això, la festa és també revolta. Perquè busca remoure la base, l’ordre i la pauta dels costums socials. Perquè per uns dies es reivindica ella mateixa com un espai per al caos i la creativitat. Un temps de desordre que com fa la collita cada any, ens omple de fruits i llavors les sitges.

Veieu la diferència, ara? Penseu-ho sinó d’aquesta altra manera i recordeu com es corrompen les aigües quietes d’un estany i com es vivifiquen si hi ha remolins i moviment que les regira! La festa és moviment i per això emociona! I no parlo de qualsevol moviment, sinó concretament del mou­re’s dels cossos. Balls, salts, i corredisses. Girs, contorsions i tombarelles. Cossos anxovats, mullats, esglaiats, assedegats, suats i acalorats. Extenuats i feliços.

Per això, la ciutat viscuda des de la festa no és mai un espectacle. No es pot mirar des de fora, asseguda en una platea. La festa només es pot viure participant-hi de ple. Tota ella està pensada per apropar. Per apropar-nos entre nosaltres i també per a descobrir-nos la nostra ciutat. Convida a endinsar-te en ella i a mirar-la i recórrer-la des d’una altra posició, ritme o trajectòria del que fem quotidianament. El camí que fareu mirant cap a amunt i seguint els gegants no serà el mateix que el que feu cada any, amb el cap cot i protegit per mocadors i caputxes amb el correfoc i de ben segur, totalment diferent del que feu per anar a comprar el pa o agafar el tren.

La festa està pensada per a sumar i mesclar. Per a destil·lar el licor de l’amis­tat i el reconeixement d’uns amb els altres. Per a igualar-nos en importàn­cia. Per trencar i enderrocar les jerarquies. Per barrejar-nos fins a semblar un organisme viu de milers de caps i infinites extremitats. I precisament per això, la Festa Major necessita d’una Festa Alternativa que l’engrandeixi i n’esborri els límits. I l’Alternativa de Manresa ja fa 30 anys! Perquè ai de la Festa Major que caigui en l’autocomplaença i es cregui ja la millor de tots els temps! Cada festa ha de desplegar al costat una altra festa que al seu torn la contamini i l’enriqueixi. Perquè aquí rau l’essència d’allò que no és tan sols espectacular, sinó que es revolta i és festiu: Sempre hi ha espai per a tothom i sempre i hi cap algú més!

I ara, permeteu-me fer un gir en el discurs i retornar-vos a l’arquitectu­ra. Perquè no només és el meu ofici, sinó que es dóna la coincidència que també és l’ofici del vostre alcalde, en Marc Aloy. I estic segura que ell estarà d’acord en què els atributs d’una bona Festa Major, com els que he anat enu­merant, són els mateixos que definirien l’urbanisme d’una ciutat democrà­tica, igualitària i justa. Perquè com a la festa, tots els barris són importants i les vides que transcorren en els dins i fora de les seves llars mereixen ser ateses. Perquè una ciutat no pot créixer i expandir-se urbanitzant camps de conreus o boscos sense abans haver rehabilitat i rehabitat fins la darrera casa del seu nucli antic. Sense haver recosit tots els seus barris amb espais renaturalitzats que els connectin amb l’anella verda de la ciutat, els espais agraris, les serres i els espais naturals que els rodegen.

Com a ciutatvellenca que sóc, us puc ben assegurar que els edificis dels barris vells de les nostres ciutats no s’aguanten per la solidesa de les seves parets o bigues. Tampoc resisteixen al pas del temps per la capacitat d’atu­rar l’aigua de les seves cobertes. El que sosté un barri vell, com fan amb la Festa Major, són les persones. No hi ha infraestructura millor per a la qualitat dels nostres barris que el fet que visquin persones en cadascun del seus espais. Sabem molt bé que l’abandó i buidor dels llocs fa que les nostres ciutats siguin mes insegures i menys acollidores. I sabem, perquè ho aprenem cada any amb la Festa Major, que enfortir relacions i vincles construeix la cintra que sosté la volta de la comunitat. I és per això que no hi sobra ningú, en aquesta crida per rescatar habitatge en els nuclis antics de les nostres ciutats. Cal retornar-lo a la comunitat i fer que torni a com­plir la seva funció social de llar. Ens hem de conjurar per aconseguir-ho i comprometre’ns-hi totes!

A vegades em pregunto si caldrà veure un nou miracle de la Llum il·luminant l’església del Carme per a reprendre de nou l’esperit cooperatiu i comunitari que va portar a construir, el segle xiv, la Séquia des de Balsareny. I és que no hi ha ciutat sense aquesta cooperació i suma de tots els agents comunitaris, institucionals i econòmics. Tots, de nou com a la festa, són igualment im­portants i necessaris. Tots són imprescindibles i no hi ha lloc per una visió individualista que mesuri nomes els propis guanys.

Sense les relíquies dels cossos sants de Sant Fruitós, al segle xiv la Seu no hauria estat reconeguda com a basílica. Però també es cert que passats els segles, les extensions d’espais agrícoles protegides per l’actual pla d’ordenació urbanística municipal de Manresa també són valuoses i esdevenen molt més que relíquies. Estareu d’acord que Manresa s’ha mostrat generosa amb les poblacions veïnes i ha preservat també per a elles terres de conreu. D’aquesta manera podreu donar conjuntament resposta als nous reptes i la vostra comarca estarà ben situada per a ser dels primers indrets i comuni­tats de Catalunya en iniciar la seva transició ecològica.